Sahel

“Los puntos de partida y de llegada tienen un interés relativo, mientras que el espacio intermedio es el espacio del andar, la esencia misma del nomadismo, el lugar donde se celebra cotidianamente el rito del eterno errar.”

All the content in this website is licensed under a CC BY-NC-SA 4.0 Creative Commons License. Feel free to use what you want without any commercial use. Gabriel Llinàs, 2021.

La exposición Toni Molins. Raul Páez. Hacerse un lugar en el desierto, de la Fundació Arranz- Bravo, presenta una propuesta conjunta de dos artistas emergentes, Rául Páez y Toni Molins, que desarrollan una práctica artística irreverente, desde contextos físicamente y simbólicamente periféricos.

El desierto posmoderno, un espacio, según Gilles Lipovetsky, yermo, sin fronteras ni caminos predefinidos donde impera la lógica de la incertidumbre, la provisionalidad y la autoexplotación, deviene aquí metáfora tanto del trabajo como de la acelerada trayectoria de Molins y Páez, labrada al margen de los circuitos de producción hegemónicos.

Fundació Arranz-Bravo de L'Hospitalet
Proyecto curatorial
2018

Toni Molins. Raul Páez.
Fer-se un lloc en el desert

Francesco Careri. Walkscapes. El andar como práctica estética

Com anticipava Gilles Lipovetsky a La era del vacío. Ensayos sobre
el individualismo contemporáneo, en una societat narcisista, la
personalització converteix l’individu en l’epicentre al voltant del
qual giren totes les estructures socials: les institucions, la política,
el mercat, etc. “Corresponde a la elaboración de una sociedad flexible
basada en la información y la estimulación de las necesidades, el sexo
y la asunción de los “factores humanos”, en el culto a lo natural, a la
cordialidad y al sentido del humor”. L’escenari on hi té lloc és el desert,
al·legoria de la tàbula rasa, un espai d’experimentació total i
continuada on res té conseqüències fatals. És, més aviat, territori
inhòspit i dispers, sense camins ni fronteres predefinides, però
que vol ser ocupat, com si de l’assoliment d’una fita es tractés, esbojarrada
però transcendentalment innegociable. Aquest desert,
ampli i heterogeni com un calaix de sastre, defineix encara molts
àmbits de la nostra quotidianitat. Sense anar més lluny, el circuit
d’art emergent barceloní, en particular, o l’estatal, en general,
són ben susceptibles de qualificar-se com a tal.

Estem esgotats, però de què? La fatiga esdevé ja un fenomen
intrínsec a qualsevol acció i expectativa vital. El just do it, gran
eslògan neoliberal, ha convertit els cossos en combustible d’un
engranatge productiu superior que només s’entén sota una lògica
nòmada i fluctuant. Tot s’hi val, en un moment on la dictadura
del projecte ens exigeix màxima optimització, eficiència i límits
autoimposats. Accions i grans plans per arribar a assolir objectius
personals, però al mateix temps, la pèrdua. El sac mai és suficientment
ple i l’expectativa supera tot allò que finalment podem abastar.
Tot plegat un curiós joc d’equilibris en un terreny que,
tot i ser aspre i erm, mai no s’enfonsa ni trontolla. L’hem obviat
i ha passat a un segon pla, exòtic. L’àrida tempesta ens impedeix
ara albirar l’horitzó i qualsevol passa pot ser en fals. Campi qui pugui.

És entre aquestes coordenades on se situa Fer-se un lloc en el desert,
la mostra de Raul Páez (L’Hospitalet de Llobregat, 1995) i Toni Molins
(Sant Feliu de Llobregat, 1995) a la Fundació Arranz-Bravo,
dos artistes emergents d’una generació que avença a mig camí
entre el desinterès i una certa distància envers l’establishment
del circuit artístic català. En aquest cas, s’endinsen als dominis
del ja consagrat Eduard Arranz-Bravo com a exponents d’una
nova fornada d’artistes plàstics d’esperit irreverent que s’interessen
per la quotidianitat i per allò aparentment absurd o anecdòtic.
Per una banda, la pràctica artística de Páez articula una narrativa
fortament marcada per un impuls matèric i destructiu, lligat
a una clara sensibilitat escultòrica tot i que marcat també per la
pintura. Les seves propostes parteixen sovint d’objectes i/o materials
d’un sol ús, impersonals i produïts en sèrie que en ocasions
descompon fins a deixar-ne res més que les cendres. En altres
casos, és ell qui construeix assemblages a través de la soldadura
de diferents metalls i que adopten formes diverses com dipòsits,
cubells, fonts, etc. Així mateix, aposta per elements simbòlics de
forta càrrega expressiva, associats al poder i a la violència, com
puguin ser el foc, l’aigua estancada, el punyal, la dalla o la bandera,
els quals conformen un ric i heterogeni imaginari personal.
Toni Molins, per una banda, és un artista polifacètic de complexa
definició. Si bé la seva obra és eminentment pictòrica -en tant
que ha tocat els gèneres més tradicionals de la disciplina com el
retrat o la natura morta- també evidencia una voluntat expansiva,
fent ús d’objectes disruptius o fora de context ja sigui literalment
o a partir de la mimesi en els seus quadres. Els drames
quotidians associats amb la superficialitat i la fragilitat dels cossos
-ara atomitzats i mercantilitzats- per una banda, i les pulsions
estigmatitzades, com el desig sexual o el mateix impuls creatiu,
en paraules d’Albert Camus “el gaudir absurd per excel·lència”,
per una altra, són alguns dels principals temes que aborda en les
seves pintures, a partir d’un extens elenc de personatges faulístics
entre els que hi trobem cucs, tortugues, fèmurs de Rimbaud,
giacomettis, mr. potatos i un llarg etcètera. Així mateix, darrerament,
ha desenvolupat una sèrie d’obres centrades en estructures
minimalistes que sostenen diversos materials en tensió entre la
delicadesa i la precarietat com ara vels, cortines, o cintes de celo,
que exploren diversos nivells de transparència i opacitat.

Més enllà d’aquestes particularitats i tornant a les dunes del desert,
la pràctica d’ambdós artistes està estretament vinculada a
la perifèria i a allò que s’escapa de la senda instituïda. En aquest
sentit, el seu modus operandi segueix el ritus de l’etern errar del
condemnat Caín, un fer camí en un terreny inhòspit en constant
risc d’esfondrar-se. Aquests punts de confluència es reflecteixen
en els contextos de creació de Páez i Molins, que entenen l’art
des d’una postura i un espai en certa manera “marginal”, lluny
de l’hermètica centralitat barcelonina. Es decanten, en canvi, per
una decidida i enèrgica actitud Do it yourself, que combina la producció
de taller amb l’obertura de marcs de trobada alternatius
on es produeixi “allò”, diem-li obra d’art, happening o festivitat.

A tall d’exemple, tots recordarem la intervenció de Molins a l’estàtua
eqüestre de Francisco Franco en el context de l’exposició
Franco, Victòria, República. Impunitat i espai urbà (2018) que tingué
lloc al Born Centre Cultural, a sobre de la qual, a tall de caricatura,
hi va col·locar una nina de plàstic despullada. L’exposició
Miracles de dubtosa autenticitat (2018), al claustre de Santa Anna
del Raval o la Bacanal al Palau Falguera (2017), a Sant Feliu, la
seva ciutat natal, són altres fites en la seva breu però intensa
trajectòria. De Páez, podríem destacar l’obra Flag (2016) una acció
realitzada a un solar amb vistes a l’emergent Plaça Europa
de L’Hospitalet de Llobregat on sacseja diverses banderes en les
quals es poden llegir conceptes com S. XXI, NADA, o els símbols
de diverses divises internacionals, en un gest quasi profètic que
ens apel·la a tots com a societat. Els projectes en col·laboració
amb l’artista Kaspar De Jong, amb qui treballava en descampats
a partir dels materials allà presents, per tal de reivindicar-los
com espai de creació, són una altra vessant destacable de la seva
pràctica, que s’emmarca constantment en una lògica del desplaçament,
activant espais anònims i/o improductius. Recuperant
les idees del filòsof H. G. Gadamer, podem dir que en aquestes
situacions d’intensitat vital augmentada, el rendiment laboral es
desactiva i el binomi art-vida es reconcilia en un temps sublim.
És en aquest punt on l’art, com a mitjà especulatiu de reflexió i
d’acció, pot obrir una esquerda en els models instituïts en què es
posa en joc.

Si ens endinsem en la mostra de la FAB, assistim a un ambient
immersiu, un tot format a partir del diàleg entre la pintura,
l’escultura i la pròpia arquitectura configurat sota les tensions
i creuaments que emergeixen d’entre les propostes de Molins i
Páez. En un esforç per superar les tanques que tot circuit imposa,
els dos artistes s’han conjurat aquí per fer-se lloc, en un sentit
vertical i ascendent, davant la impossibilitat física d’abastar més
espai horitzontal que aquell que la institució els ha cedit. Les
obres aquí exposades, des de la font redemptora de Páez, fins als
inabastables quadres flotants de Molins, ens remeten als menhirs
neolítics, això és, les primeres fites artificials de l’home per
tal d’abastar i domesticar el territori, assenyalant punts estratègics
amb un destacat valor simbòlic; un punt d’inflexió entre el
nòmada i provisional “fer camí” i el sedentari i definitiu “fer-se
un lloc”. Així, tot el relat expositiu es pot interpretar sota la dialèctica
èxit/fracàs, entenent el treball en art com una activitat
heroica, sovint portada a terme sota una permanent aspiració a
la supervivència que compartim la gran majoria d’artistes emergents
avui dia. En cas de fallida, ens espera la “depressió” postmoderna,
patologia inherent al desert provocada per l’incompliment
d’una falsa promesa de progrés sota l’imperatiu moral del
rendiment, una condemna a vegades definitiva.

El visitant es veurà abocat, així, a una travessia a través de les
propostes dels dos artistes, la interpretació de les quals els pot
brindar, amb sort, la clau que resolgui l’enigma i els permeti trobar
la salvació en aquest erm existencial. Per això, comptaran
amb l’ajuda del millor amic del visitant, el kit d’explorador, amb
un mapa desplegable de l’espai expositiu de la FAB on s’hi assenyala
la ubicació de cada peça amb una creu però no els títols ni
la forma. Aquests els hi trobaran al mateix full, en forma d’adhesius
que es podran enganxar a sobre del croquis, de manera
que el recorregut serà obert i traçat per cadascú, com si seguissin
el rastre d’una fugida.

L’etern errar postmodern, en un moment on l’art contemporani
provoca desconfiança i indiferència a parts iguals, esdevé la metàfora
de la seva condició pòstuma, entre la instrumentalització
política i les elucubracions personals, a manera de divertimento
de l’artista. Dos pols, que segons el cas, es fan discernibles en major
o menor mesura en un panorama en el qual la pràctica artística
s’està institucionalitzant de manera progressiva. El projecte de
creació, el gran baluard d’aquest sistema de producció promogut
per museus, centres culturals i galeries, avença a marxes forçades
fins allà on els practicants (sota una flexibilitat multitasca) ho
permeten. És en aquest punt just on propostes com les de Raul
Páez i Toni Molins poden obrir una esquerda i seguir fent camí,
independentment del que hi hagi més enllà, a la recerca de l’oasi
enmig del desert. Però mantinguem-nos serens, el miratge és
sempre encisador.

Biel Llinàs

Vista general de las obras de Raul Páez. Hall de la Fundació Arranz-Bravo (2018).

Mapa del desierto (Biel Llinàs). Hoja de sala de la exposición. Impresión digital sobre papel y etiquetas adhesivas.

Cuc a l'ombra (Toni Molins). Acrílico sobre tela.

Oasis. Raul Páez.
Técnica mixta (2018).

Vista general de las piezas de Toni Molins.
Acrílico sobre tela, palmera, celo y tierra (2018).